Em desperto ben de matí sense necessitat de despertador, cosa ben estranya, i, tot seguit, abans de fer-me l'esmorzar i després de saludar el meu pare vaig cap a la terrassa, on puc veure acostar-se tot fent saltirons i buscant la meva atenció la meva mascota, un petit i vell conill de color blanc i marró fosc. Li poso el pinso a la safata i faig unes quantes passes per veure el dia que fa. Surto de la protecció del tendal i miro cap al cel, que és massa clar per als meus ulls encara endormiscats, puc sentir la humitat en l'aire entrant i sortint pels meus narius mentre m'estiro fent un petit badall. Els testos de la meva mare, que segons ella pintarà demà, ocupen un racó al pati, ara buit després de quasi un any d'estar brut i ple de trastos per culpa de les reformes a casa. Em sembla estrany però a la vegada magnífic veure el pati net; sense pols, sense eines pel mig, sense sacs i llaunes de diferents mides... Meravellós. Una de les caderneres del meu pare canta, o això diu ell que fan, per a mi no són més que sorolls molestos. M'acosto a la gàbia de l'animal, el miro fixament i deixa de cantar per començar a volar frenèticament, com intentant escapar. Els animalons sempre fan el mateix quan m'acosto. Suposo que l'odi és mutu. Em giro i veig la meva mascota olorant una cosa a terra; és un conill ben curiós el meu, però suposo que jo també ho sóc, perquè m'acosto per veure què esta olorant, una fulla de la mida de la meva mà. Sembla d'algun arbre estrany, de color marronós i groc, pot ser de qualsevol planta propera, però no havia vist mai una fulla tan... De sobte, el conill arrenca a córrer espantat. Per què? M'acosto per poder observar de més a prop la fulla... O el que jo creia que era una fulla. Quina mena d'animal és aquest? ¡No l'havia vist mai! És un insecte, d'això, n'estic segura, que està allà, estirat panxa enlaire i mort. Ha trobat com a última llar, la meva terrassa... Un moment... ¡Jo havia passat fa un moment pel seu costat! És a dir... ¡Ha anat de ben poc que no el trepitjo! Quina sort... Amb la mida i el gruix de la bestiola hauria fet un bon crac sota la meva sabata... Corro per ensenyar-li l'animal al meu pare i per demanar-li que el llenci; ja no el vull veure més. Renoi! És veritat això que les aparences enganyen.