Una tarda d'estiu qualsevol, aparentment normal. Estic tirat al sofà mentre sento la televisió de fons, sense parar atenció. La calor és sufocant. La meva germana dorm a l'altra banda del sofà mentre fa sorolls estranys, com queixes. La meva mare no hi és, deu haver anat a comprar.

 

Sento el mòbil vibrar, haig de tenir moltes notificacions, però no tinc forces per aixecar-me a agafar-lo. A la televisió sento un anunci sobre ''la tornada màgica a l'escola''. Ganes de morir-me. Queden dos dies per tornar a la rutina, a la vida d'hivern. L'odio. Odio veure com passen els dies, un darrere l'altre. Mentre només em dedico a fer deures, estudiar, anar a l'institut i, de vegades, fins i tot al gimnàs. També odio la foscor de les tardes. A partir de les cinc de la tarda, el sol ja s'amaga i comença a fer fred, del de veritat, del de tremolar, i comença a desaparèixer la gent del carrer. Potser això és el més odiós, el fet d'amagar-te a casa amb la calefacció, de fer deures i no veure ningú. No anar cada dia al parc a trobar-te amb els teus amics, no menjar gelats mentre tafanegem sobre els altres, no passar la tarda explicant les teves preocupacions i sentint les del companys... I el pitjor, no tenir la sensació que tot és possible.

Depressió absoluta.

 

-Riiiiiiiing! Riiiiiiiing!

 

Es el despertador? Què? No pot ser!

 

-Víctor amunt! Ja tindràs temps de dormir durant tot l'estiu! Ara corre a vestir-te, que estic impacient per saber quines són les teves notes!

 

Gairebé m'ho crec. Quin mal somni! Per sort avui és l'últim dia que veuré aquella gàbia fins que hi torni d'aquí a tres mesos. I ara, a gaudir de l'estiu!

 

Víctor Càrdenas B1B